Quan parlem de recuperació del sector públic privatitzat, no ens sorprèn que el nostre govern municipal, amb el PSOE controlant regidories clau per a aquest procés, es mostre tan tímid. Per a entendre-ho, hem de fer un senzill exercici de connexió, amb una dosi important de memòria.
Quan el cicle de creixement per la reconstrucció de l’Europa de postguerra s’esgotà, allà cap als anys setanta, les solucions que s’adoptaren foren desregular el sector financer (origen de la bombolla financera), atacar els sindicats i els seus “excessos reivindicatius” i començar la privatització del sector públic. En realitat, fou una “patada endavant” per a posposar temporalment problemes molt més profunds.
L’onada privatitzadora arribà a l’Estat espanyol de la mà del govern del PSOE. Amb Felipe González, es privatitzaren desenes d’empreses públiques, algunes d’elles tan conegudes com SEAT, Marsans, Telefònica, Endesa, Repsol, Argentaria, Gas Natural, Tabacalera o Indra. Els governs del PP en prengueren el relleu, encetant la privatització de Loterias y Apuestas del Estado, Aena, Renfe, Iberia, Red Eléctrica o Paradores Nacionales, entre d’altres, alhora que obrien la sanitat i l’educació a la penetració del capital privat. A més, el govern d’Aznar tingué la genial idea de liberalitzar el sòl, cosa que unflà una bombolla immobiliària que esclataria anys després junt amb la bombolla financera, com era previsible. El miracle econòmic del senyor Rato, se’n recorden?
Tant els governs del PSOE com del PP, per tant, s’han dedicat en les últimes dècades a facilitar el saqueig del que era de tots i totes per part del gran capital privat. No cal dir que molts han rebut les seues recompenses, siga en forma de sobres o de llocs directius als consells d’administració d’empreses privatitzades, amb salaris indecents mentre a la resta se’ns diu que ens hem d’apretar el cinturó, precaritzant les nostres vides fins a límits insospitats.
Més recentment, la reforma de l’article 135 de la Constitució i les “lleis Montoro” han contribuït a reduir l’administració a la mínima expressió, de manera que els pocs serveis que encara quedaven en mans públiques també es privatitzen. Molts d’aquests pertanyen a l’àmbit municipal i els Ajuntaments es veuen pressionats per a externalitzar-los, davant les brutals restriccions legals a l’hora de contractar personal municipal o d’invertir el superàvit en allò que els Ajuntaments consideren oportú. Per cert, una d’aquestes lleis es podria haver derogat el passat febrer, però PP i C’s s’hi oposaren, i el PSOE s’abstingué, com sol fer últimament. També s’abstingueren de parlar-ne els mitjans de comunicació.
A més, les privatitzacions compten amb un renovat impuls de la Unió Europea, mitjançant els tractats internacionals que s’estan negociant i signant a esquenes de la ciutadania, com són el CETA amb Canadà, el TTIP amb Estats Units o el TISA amb 23 països de tot el planeta. L’objectiu final és la creació d’un gran mercat mundial sense controls estatals, que permeta erosionar encara més els nostres drets laborals i donar l’última estocada al ja en gran mesura desmantellat sector públic.
Mentre, nombrosos municipis rebels a tota Europa estan fent importants esforços per recuperar la gestió directa d’allò públic, d’allò que ens pertany a tots i a totes. A l’Estat espanyol també. I és per això que el govern corrupte de Rajoy ha reaccionat de la manera més mesquina que es puga imaginar: amb una disposició addicional als Pressuposots Generals de l’Estat que impedirà la incorporació com a empleats públics del personal dels serveis privatitzats.
Per això diem que no ens sorprén l’actitud del PSOE a Castelló a l’hora de revertir el procés que alguns dels seus companys de partit van començar als anys vuitanta quan governaven a Madrid, que els seus companys de partit continuen a Brussel·les amb els tractats internacionals de lliure comerç que van en la mateixa direcció, que els seus companys consoliden impedint derogar les lleis de Montoro, o facilitant un govern corrupte del senyor M.R, que ofega l’autonomia municipal i utilitza l’aparell de l’estat per a tapar els seues crims. Això és el que tenim: uns pocs ens continuen saquejant amb falses promeses de creixement i creació d’ocupació (encara continuen amb la vella cançó dels dos milions de llocs de treball!), mentre la majoria som cada vegada més i més pobres. Ah, però sobretot cal parlar de Veneçuela.